La Mandra és la meva gata

La Mandra és la meva gata. I no ho és perquè visqui a casa a dies, quan a ella li sembla. Ni perquè quan és a casa em mioli demanant-me llaunetes per menjar; ni perquè em salti sobre la falda per a que li faci carantoines i ella correspongui amb ronquits suaus i dolcets; ni perquè la dugui al veterinari si escau, ni tan sols perquè tingui una cartilla on ho diu. La Mandra és la meva gata perquè ella ho vol.

És una gata poc “aparent”, parda, no molt vinçada. No gaire gran però àgil i bona caçadora, intel·ligent i molt negociant. Dins la jerarquia de tots els esperits de casa és un de rang molt alt: manté a ratlla la resta de gats, més joves i forts, fins i tot més malcarats; i també el gos que li multiplica per 20 el pes. I ho fa amb una sola mirada. A vegades fa servir un “buf” però res més. Ella doncs és la que s’acosta al plat de menjar primer i ensuma a veure si li convé, o la que s’enfila a la cadira més propera al foc els dies més crus de l’hivern. És la mestressa.

Senyora d’ella mateixa, no té cap problema en demanar que l’acaronis o en cargolar-se prop teu, o sobre teu, a la bancada o al sofà, i fer-te mimitos alhora que demana que tu li’n facis.

A mi m’ha buscat per tal que l’ajudés a parir quan li ha semblat que sola no podria i ha trencat aigües sobre la meva falda, m’ha deixat eixugar-li el xics i criar-los quan han estat més grans. Els ha ensenyat a sortir amb mi d’ajudant i a demanar-me menjar i jocs.

Per això dic que és la meva gata: perquè sent lliure i ella vol ser-ho.