Cel

Estem en general tan enfeinats i pensarosos que mentre caminem durant el dia anem capcots, mirant avall, a tot estirar mirant cap endavant per no ensogar, mentre que a les nits ens dediquem a mirar pantalles que ens diverteixen i fan oblidar per una estona els problemes del dia, o ens els tornen a recordar, abans d’anar a dormir de pressa i amb pressa.

Aquesta actitud ens impedeix gaudir del més gran espectacle gratuït que se’ns posa a disposició, el cel: el diürn i el nocturn. Una funció que no es repeteix mai doncs no veurem dues vegades el mateix quan mirem enlaire: si és de dia es poden observar matisos de color, de lluminositat, de brillantor i de to diferents cada vegada, tant si hi ha núvols amb les seves múltiples combinacions de formes com si se’ns presenta ras i blau. Si és de nit, el que sembla estàtic no ho és per a res: cada moment és també diferent de l’anterior, de vegades amb la subtilesa d’un estel fugaç o d’un núvol que impedeix parcialment la nostra visió; altres amb la rotunditat d’una lluna plena que canvia tota la nostra percepció o de la força sense control d’una tempesta amb el seu desplegament de llamps i trons. Sense entrar en la meravella d’observar la Via Làctia o les constel·lacions, testimonis dels nostres passos des de temps immemorial.

El cel en aquest racó del Pirineu s’ofereix completament en la seva grandesa i és impossible no fixar-se en ell, de dia o de nit, i no sorprendre’s a cada moment de la seva bellesa i la seva presència. Al contrari que a la costa, on es pot arribar a confondre amb el mar i conformar una amalgama de blaus, verds o grisos, aquí el contrast amb la terra, amb les muntanyes, els arbres, els prats o la neu, és una constant que enriqueix el paisatge i deixa un rastre continu de postals. Al contrari que a la ciutat, que amb les llums artificials ha donat l’esquena a estrelles, planetes i altres, aquí arriben a una nitidesa i una rellevància excepcionals.

I no és només el plaer estètic de la contemplació d’un espectacle tal: és la serenitat que transmet la seva observació del panorama, la capacitat per donar-nos perspectiva i ajustar la importància relativa que tenen les nostres preocupacions, les nostres atencions i tràfecs, les nostres pors. El cel ens acompanya en aquest trànsit de dies i nits que anomenem vida i ens recorda, per molt que ens enredem, el que som per sobre del que creiem ser.

Recuperar el cel és tornar a tenir una referència que últimament molts hem perdut i que, encara que sigui inconscientment, trobem a faltar. És lògic sentir- perduts en un món interior, artificial, que proporciona benestar passatger i sempre incomplet, que ens impedeix trobar el nostre lloc entre el cel i la terra.