Tisores

He passat moltes i moltes vegades per aquest camí de carro que porta als camps alts on abans es cultivava el blat. Hi he passat de passeig des de fa uns anys i amb les vaques menant-les cap a les pastures, de més petita. Amb carro ja no hi he passat i sempre m’he meravellat de com ho devien fer amb un animal de pota o una parella per transitar amb aquell volum darrera per aquest viarany.

Aquell dia però va ser especial: en mirar a terra em va sorprendre veure un objecte rovellat. Aquell ferro vell em va cridar i vaig allargar la mà seguint els ulls i el nas seguint la mà. Eren unes tisores¡¡¡ Unes tisores molt velles que qui sap els anys que portaven al camí amagades. Què volien ara fent-se visibles?, ensenyant-se?, què em volien explicar?

Ràpidament pensava en la meva mare anant a aviar amb la bossa de la costura per entretenir-se en les hores en que el bestiar pasturava. Aquella bossa tenia màgia: botons, retalls de colors, llanes, fils i agulles juntament amb els treballs a fer: sargits i sanats d’estrips, peces per posar, labors de mitja o ganxet que després es muntarien…

Com la meva mare, la seva abans, i totes les minyones del poble, devien dur la seva bossa de labors a aviar i totes haurien passat per aquell camí tal vegada pensant en com resoldrien la feina mentrestant seguien el pausat pas de les vaques. Potser el seu pensament anava a com es mudarien el diumenge per anar a missa o, si era estiu, si anirien a cap festa major. Tal vegada pensaven en algun fadrí que les festejava o que voldrien que les festegés.

Potser hi duien el vestit nou per a la festa per passar-hi els punts fluixos, per embastar, o per cosir o rematar; potser tovallons o roba de llit per brodar per fer el seu aixovar, qui sap si unes calces o una camisa de dormir com les que he vist a casa començades.

I una d’elles, un dia, va perdre les tisores. Potser les va trobar a faltar quan va arribar al tros, potser les va extraviar de tornada. Ben segur que en els dies successius les va buscar refent els passos que havia fet abans però no varen voler mostrar-se encara brillants, metàl·liques. En els pobles no s’anava a la merceria cada dia i encara que es tinguessin els diners, que potser no sempre es tenien, no era avinent substituir-les.

Ara són a casa meva, prop de la màquina de cosir de l’àvia, una Singer de pedal amb la que vaig aprendre a cosir jo. Espero que em desvetllin el seu secret el dia que vulguin i que, vingudes que són, serveixin per a apedaçar el que em convingui al teixit o a l’esperit.