En el seu llibre “Autoconsciència a través del moviment” (“Awareness through movement “ en el seu títol original), Moshé Feldenkrais va escriure:
“Tota persona té dos mons: un de propi i l’extern comú a tots nosaltres. En el meu món personal, l’univers i tots els éssers vius existeixen només durant el temps que jo visc; el meu món neix amb mi i mor i desapareix amb mi. En el gran món que tots compartim jo no sóc més que una gota d’aigua en l’oceà o un gra de sorra en el desert. La meva vida i la meva mort no afecten el gran món per a res. “
L’home és l’únic animal autoconscient, volem dir, conscient de ser-ho. Milions d’anys d’evolució han convertit el nostre cervell en una màquina que no només controla els processos i moviments inconscients que mantenen el cos amb vida (respiració, torrent sanguini, parpelleig, etc.), i que són comuns a la resta d’animals en major o menor mesura, sinó que també és capaç de pensar-se a si mateix i per tant decidir dur a terme o no infinitat d’accions: l’autoconsciència separa prou l’impuls de l’acció com per ser capaços d’inhibir-la, descartar-la o deixar-la per més tard.
“Autoconsciència és consciència més comprensió del que està passant en el nostre interior mentre estem conscients.”
Activar l’autoconsciència i estendre-la a tots els àmbits de la vida humana és l’objectiu del mètode que porta el seu nom (mètode Feldenkrais). Vivim en una època molt centrada en el pensament, en la raó, en els processos més cerebrals i materials. El mètode Feldenkrais pretén elevar-nos d’aquesta visió reduïda de la vida, començant per ensenyar-nos com el nostre cos organitza el moviment per assolir els seus objectius i com pot trobar alternatives per aconseguir-los. Ens fa sentir com un tot complet de cos i ment i ens facilita integrar l’observació i el pensament en qualsevol acció, des de la més complexa i elaborada com passar d’estar assegut a fer un salt fins a la més reflexa i bàsica com la respiració: quines parts del nostre cos fem servir per respirar?, on percebem el moviment?. El mètode utilitza el moviment com a eina per expandir la nostra autoconsciència, que en general tenim adormida.
Al final del cinquè capítol del seu llibre, Moshé ens explica un conte tibetà:
“A les escoles esotèriques de pensament s’explica una paràbola tibetana. Segons aquesta història, un home sense autoconsciència és com un carruatge quins passatgers són els desitjos, amb els músculs per cavalls, mentre el carruatge mateix és l’esquelet. L’autoconsciència és el cotxer adormit. Mentre el cotxer romangui adormit el carruatge serà portat a la deriva aquí i allà car cada passatger busca un destí diferent i els cavalls segueixen camins diferents. Però quan el cotxer està ben despert i sosté les regnes dels cavalls aquests empenyeran el carruatge i duran a cada passatger a la destinació correcta. En aquests moments en què l’autoconsciència aconsegueix l’objectiu de ser un amb els sentiments, sentits, moviments i pensaments, el carruatge anirà a tota velocitat per la carretera adequada. L’home pot llavors fer descobriments, inventar, crear, innovar, i “saber”. Llavors s’adona que el seu petit món i el gran món que té al voltant són un i que en aquesta unitat ja no estarà sol mai més. “