Eren tres

De xaval vaig llegir una novel·la de guerra que tenia el meu pare a la prestatgeria dels llibres “per grans” que es titulava “Eren 10”. Ja no recordo la trama, però sí que tractava de deu soldats infiltrats en les línies enemigues per dur a terme alguna missió. Al principi eren 10, però anaven caient durant la novel·la fins a quedar molts menys, no me’n recordo quants. El nom en clau era escamot “Ànecs Salvatges”, almenys així ho recordo jo, potser la memòria em falla, però és igual. Fa uns dies em vaig en recordar d’aquest nom i d’aquesta novel·la, enterrada molt fonda en els meus records de joventut.

Aquell dia vam tornar a casa una mica més tard del que és habitual, de manera que en el moment de recollir els animals ja no hi havia llum. En general les gallines i els galls s’ajoquen sols a la seva corralina a punta de nit, però la nostra sorpresa va ser que al galliner faltaven els dos ànecs adoptats des de feia unes setmanes i que compartien com i corral amb les nostres ponedores i els esponerosos galls. Havien arribat per casualitat, com solen arribar les coses sobre les quals després s’acaba escrivint. Algú els va trobar pel carrer perduts i ens els va portar esperant que a casa tinguessin una oportunitat. Com en la novel·la, al principi eren tres, però molt aviat un va caure i en van quedar dos.

Així que aquí estem: traient les nostres llanternes i buscant els dos ànecs a la nit
fosca del Pirineu. Els vàrem trobar juntets i enganxats a la paret del fons de l’ereta adjacent a la construcció, possiblement confosos i desorientats: els ànecs no som gallines, venien a dir amb la seva cara a la cara que nosaltres els posàvem. Quan vam intentar portar-los a peu cap al galliner, amb la vella tècnica d’aplaudir els seus passos en la direcció de la porta, la cosa es va complicar i van començar a córrer com esperitats en totes direccions amb nosaltres darrere picant de mans amb cada vegada menys esperança que l’auca acabés bé i aviat.

Finalment vàrem haver d’optar per no festejar-los i passar directament a engrapar-los per portar-los a coll fins a casa seva. Va costar una mica, però al final es va aconseguir. Quan vàrem apagar la llum i sortíem del galliner em va venir el flaix de la novel·la, tot i que per a la nostra missió hagués estat més exacte haver-se anomenat l’escamot “Ànecs Domèstics”.

A partir d’aquell dia els nostres dos ànecs s’ajocaven tots sols cada dia al costat de les gallines encara que a ran de terra, mai enfilats als barrons. Sembla que alguna cosa van aprendre. No hi ha res com una mala experiència per canviar de hàbits. Fins i tot si ets ànec.