Era un migdia d’hivern, amb núvols arran de terra. Nevisquejava. La llum del sol buscava filtrar-se en aquella humitat i l’horitzó gairebé rosat. De la furgoneta va sortir l’Adelina amb una capsa de cartró amb dos cadells menuts. Dos xicarrons que havien abandonat en una corba al bosc i que estaven acollits en un criador abans d’anar a la gossera. Un de color toffee amb ulls blaus i un de més petit, negre amb focs i el color d’aquell cel als seus ulls.
Tenies, he de dir tens, els ulls de la Liz Taylor: de color lila grisós, entremaliats. Ho sabies i miraves llarg per tal que tots ens n’adonéssim. Em vas convèncer només vas arribar. Estava clar que el nom era Boira i ja el vas fer teu l’endemà.
Un regal poder-los tenir, calmar-los la por, donar-los menjar, preparar-los una capsa vora el foc per tal que dormissin. El mascle va anar a casa d’una amiga i la petita entremaliada i malcarada, es va quedar amb nosaltres.
T’etzibava un ronc i ensenyava les dents per menys de res, sense importar la relació de mida amb l’adversari. Tot i aquest caràcter no ets gens agra ni malhumorada, tens alegria, ganes de divertir-te i de ser útil. Considerada amb els grans, adaptant-te al seu pas, estimulant-los en els teus jocs, mirant atentament quan et parlen; dolça amb els xics que deixes que et trastegin; atenta amb mi.
Menuda però forta i àgil, de cos i de ment, ets la meva companya durant gairebé 10 anys. Temps en el que han canviat moltes coses i en el que m’acompanyes en tot el que ens proposem, fins i tot posant a prova la teva por irracional a tornar al bosc i que et deixéssim allà. Sempre el millor moment és quan tornem al cotxe per anar cap a casa.
Tinc moltes aventures que hem viscut plegades per explicar, molts moments en que senzillament m’has estimat i he sentit el teu ajut i alegria. Potser en algun altre escrit n’explicaré algun. Avui només vull dir com em vas trobar i com m’ajudes.
Tots els meus amics, també els de més de dues potes, m’han ofert un regal o un ensenyament. Tu, Boira, em vas fer vèncer el rebuig inconscient al contacte. Tu el necessitaves i constantment buscaves la manera de tenir la màxima superfície del teu cos enganxada al meu. Després de molts ensurts i de moltes reaccions automàtiques que em feien saltar del teu costat, vaig ser conscient de l’agradable que és sentir-te propera, recolzant lleugerament el pes sobre meu, tèbia, amb el teu pèl netíssim i suau, com un mantell de vellut, que molt sovint fa olor de sol; de la confiança que tu senties i m’encomanaves; de la complicitat.
Espero haver correspost aquest regal i tenir present endavant el teu coratge. Ara jeus sota el roure del camp i continues acompanyant-me i vetllant per mi.