En aquests mesos que porto fent altres coses que no pas treballar tot el dia en el mateix i de la mateixa manera em sorprèn quantes vegades m’he trobat amb qüestions relatives a la respiració, des de diferents aproximacions (Feldenkrais, ioga, meditació, qi gong) i diferents angles (formes, objectius, fases, conceptes).
En Feldenkrais ens serveix com a indicador per detectar diferències quan aquesta canvia: quan es torna més profunda, o s’acompassa o s’agita, o canvia de lloc principal l’aire que allotgem per uns moments, ens indica que alguna cosa ha canviat en la percepció de la persona o de nosaltres mateixos; també he aprés que per buscar la calma del sistema nerviós és més important centrar-se en el control de l’exhalació i deixar més lliure la inhalació.
A classe de ioga vam aprendre a respirar pel canal central i els canals laterals escanyant l’aire amb la glotis i a expulsar l’aire per la coroneta com si fóssim un tren.
En les meditacions guiades prenguérem aire per un conducte nasal i per un altre alternativament, i vam reduir la seva profunditat fins a la mínima expressió, fins a deixar- la en gairebé res: el més semblant a no respirar.
Practicant Qi Gong fèiem respiracions per parts: abdominal, toràcica baixa i toràcica alta, per arribar a sentir la plenitud i el control de portar l’aire a un lloc o un altre a voluntat; i també a respirar de manera invertida: l’abdomen s’expandeix al exhalar i es contrau al inhalar.
Vistes en perspectiva totes aquestes aproximacions estan relacionades entre si i demostren que les diferents formes de respirar ens porten a objectius diferents: a calmar-nos, a excitar-nos, a omplir-nos d’energia, a concentrar la ment, a detectar canvis, a portar l’atenció a l’instant present.
També vam aprendre a distingir les diferents fases: la inhalació, que s’associa a la renovació, a la potència, al principi; la retenció, moment en què interioritzem el que hem adquirit, el fem nostre i l’explotem: en les tècniques de budisme zen la retenció és la fase més important; l’expiració, que es relaciona amb la neteja, l’expulsió del que no necessitem, i amb en deixar-se anar, amb la relaxació; el buit, moment en què ens quedem sense res a dins, preparats per tornar a començar el cicle que ens dóna la vida. Cadascuna de les fases té la seva importància i les seves tècniques per aprofitar-la treure-li suc.
Fins i tot vam jugar amb la idea filosòfica de que la respiració és l’acció que ens uneix a tots els que respirem: l’aire que avui està en els meus pulmons estarà en els teus a continuació i viceversa. L’aire com a vehicle d’unió de tots els éssers vius.
Em sorprèn tanta complexitat i tanta importància en una acció que per a tots és instintiva i que, per tant, queda fora de la nostra atenció la major part del temps. I em pregunto per què, en tots aquests segles d’evolució, i sabent del seu interès pel desenvolupament saludable de les persones des de temps immemorials, no hem estat capaços d’integrar a l’escola l’aprenentatge bàsic de les diferents tècniques de la respiració tal i com hem integrat els principis de les matemàtiques, l’ortografia o la música.
En tot cas un bon consell per a moments d’agitació continua sent aquest, tan fàcil: respira.