De les preguntes que es fan sobre qualsevol cosa que hagi passat i ens interessa, què?, com?, quan?, on? jo em quedo amb l’última: on? És el primer que pregunto, és el que més em crida l’atenció. La resta ja vindrà després. A mi m’atreu el lloc, els llocs. Sóc un fan dels emplaçaments, les ubicacions, la geografia, els camins, les carreteres, les cruïlles, els punts cardinals, l’orientació, els carrers.
M’agrada saber on sóc, conèixer el territori, com s’hi arriba, per on s’hi va. Busco els llocs que descriuen els llibres que he llegit o on es desenvolupen les escenes de les pel·lícules que veig i m’agraden. Fins i tot he fet algun viatge només per trepitjar una localització o veure on es va rodar aquella escena.
Considero Google Maps com el millor invent de l’era moderna (i mira que hi ha invents i aplicacions). Poder veure des de casa on està aquest carrer o com s’arriba a aquella plaça em sembla un luxe asiàtic. Això no vol dir que renegui de la meva caixa de mapes ni dels meus llibres de fotos de d’indrets als quals mai aniré.
Dins dels setis possibles, tinc els meus favorits: cementiris, catedrals, ruïnes, jardins, camps de futbol, platges, gratacels, illes, boscos, fonts, esculleres, ermites, biblioteques, torres, terrasses, parcs, museus no molt grans. Sóc feliç anant a algun; sóc feliç sabent on són.
Per anar-hi, qualsevol mitjà de transport m’agrada: bici, cotxe, tren, avió, vaixell. La excepció és la moto, suposo perquè mai he tingut ocasió de pujar a una. I el que més: caminar. Si pogués caminaria i no faria altra cosa que unir llocs que em interessen amb els meus passos. En una paraula, el que jo més vull a la vida és anar-hi.