Foc

Aquell dia vam pujar, encara que realment no calia: era dimarts laborable, a casa hi havia guàrdia… en principi res feia preveure que estaríem allà dalt aquella nit. Però durant el dia ens va arribar la mala notícia que havien atropellat la Miu, una de les nostres gates més estimades i que més temps portava a casa, la gata carei. Durant unes hores va lluitar per seguir vivint, però finalment no va poder. Així que vam decidir pujar per acomiadar-la i estar tots junts en aquest moment trist.

Dimecres vam despertar-nos doncs a dalt i vàrem seguir el protocol normal de dia de feina: matinar força, deixar els esmorzars de l’arca enllestits, desdejunar-nos nosaltres i agafar el cotxe per anar a la feina. Quan tot just portàvem dos quilòmetres recorreguts carretera avall, en una zona d’esbarjo amb taules per aturar-se i mirar el paisatge que s’obre a la vall del riu- quantes càmpers hem vist aquí donant-nos enveja! -, les antenes de l’Auba, sempre alerta, van detectar algun tipus de presència. “He vist uns ulls sota la paperera, crec que és un gos “. Parem el cotxe ràpidament i entrem a l’àrea de descans per esbrinar-ho.

I efectivament allà estava: es tractava d’un cadell una mica crescut, que esperava pacient sota la paperera la tornada de qui fos que li havia deixat o perdut allà. Dubtem un moment si endur-nos-el: potser se l’havien descuidat i tornarien a buscar-lo. Un detall ens va fer pensar que això era poc probable: no portava collar ni cap identificació visible. Tenia tota la pinta de ser un abandonament. Així que vam decidir endur-nos-el a casa i a partir d’aquí veure si tenia xip o no i per on continuar. No era opció deixar-lo sol i espantat.

No va oposar cap resistència quan Auba el va agafar ferma i el va ficar al cotxe. Era dòcil, fins i tot massa dòcil, el que ens va afirmar encara més en la convicció que no hi era per casualitat i que probablement en la seva curta vida no ho havia passat massa bé. Va caminar amb la cua entre les cames dies sencers. No s’atrevia a menjar quan se li posava el menjar: esperava que no hi hagués ningú a prop per fer-ho, encara que estigués mort de gana. Quan veia apropar-se una mà alçada pensava sempre en el pitjor i es tirava a terra, vençut. Posar-li el seu primer collar va necessitar una feinada: es resistia a estar lligat, a estar subjecte, a no poder moure’s per si sol.

Per una casualitat vam ensopegar amb un nom perfecte per a ell: Foc. Tractar amb ell no va ser fàcil i encara no ho és: és un gos amb por i això trastoca a qualsevol ésser viu, no deixant-li portar mai una vida relaxada. La seva relació amb la resta dels animals de casa, tot i que ha anat millorant, té un punt de tensió agreujada per la seva facilitat per grunyir a qualsevol que se li acosti i no li agradi i pel seu caràcter nerviós i una mica busca-raons. Si hi ha un embolic, allí hi ha el Foc: gats desapareguts, galls que volen del corral, veïns espantats pel seu marcatge…

Però han passat més de sis mesos des que el vàrem trobar i ja és un més de la família. Probablement mai serà el gos més tranquil ni més ben plantat de la vall, però és igual. El Foc va arribar per quedar-se. Potser l’esperit de Miu, una gata tranquil·la i elegant, va mudar al primer habitant possible i, prioritzant el seguir al nostre costat, va trobar en el Foc, un gos nerviós i despentinat, l’única manera de fer-ho. Sigui com sigui, el destí els va unir: encara que mai van arribar a coincidir a casa jo sempre he vist una continuïtat i una relació entre la marxa d’una i l’arribada d’un altre. No oblidarem la Miu i cuidarem del Foc el millor que sapiguem.