En un curs de coaching em varen preguntar quin era el meu primer record… vet-ho aquí¡ com saber-ho?
No sé si és el primer, però el que em va venir al cap va ser el d’un migdia d’hivern, amb neu als carrers i jo amb l’avi al paller. Preparava la barreja per alimentar als animals que estaven als estables, que no podien sortir a pasturar per la neu.
Entrava molt poca llum, lletosa, apagada. Els gajals del paller, protegits parcialment per taules de pi, encabien l’herba que s’havia recollit durant l’estiu. Ara ja n’havíem consumit bastanta i quedava espai al terra i cap al sostre per fer una rotllana on es barrejaven diferents pastures que després es farien passar trapa avall fins als rastells.
De sota pujava l’escalfor i l’olor especial de les vaques i la mula que esperaven pacients. Es barrejava amb la de l’herba que l’avi remenava, a vegades ajudant-me a colgar-me en la pila d’herba que estovava. Jo em submergia a l’herba, la tirava enlaire, m’hi deixava caure… era un moment fenomenal!
Després, tots amb el plat a taula i jo cap a berenar a vora del foc.