Avui m’he adonat que he escrit sobre tisores, sobre pedres…i no he dit res sobre paper, per fer bo el joc de “pedra, paper, tisora”.
El paper sempre ha estat important a la meva vida. La meva mare tenia una botiga i de ben petita em vaig acostumar a entendre la importància d’embolicar les coses per preservar-les, transportar-les, per generar sorpresa … per vestir-les.
Després vaig saber que podia tenir dibuixos i lletres, de manera que podies deixar-hi signes que el paper també preservaria, en la majoria dels casos, i possibilitaria que un altre en participés. Puc recordar els meus primers llibres, com em va costar llegir-los! Els triava la meva germana i gràcies a ella vaig adquirir el plaer de la lectura. En recordo molts dels primers que vaig llegir i quan em vaig destapar m’agradaven els que ella pensava que em plaurien i els que no, tanta era la curiositat.
I després escriure, una altra manera d’adreçar-se a un mateix i al món. Que bonic trenar paraules per assajar de copsar una emoció, un paisatge, una història. I quin goig quan algú altre llegeix i hi afegeix la seva experiència, el seu sentir, i la modifica, i tu alhora pots tornar-la a modificar perquè la lectura és una impressió instantània.
Dibuixar sempre se m’ha donat malament, malament de debò. Vull dir amb això que em costa transmetre les idees en dibuixos, no parlo de la tècnica. De tota manera estic ben decidia a perdre la vergonya i a retrobar-me amb l’experiència de dibuixar.
Retallar se’m dóna millor si dibuixa un altre, ja us ho podeu imaginar.
El paper també m’ha permès alguns jocs que no haguessin estat possibles sense ell: alguns jocs de taula – els de pistes, que són dels meus preferits; plegar-lo per a fer figures que tinguin vida; o amb cola i capes i capes per a fer titelles; encendre el foc; fer nius per animalons…
Tot és digital avui, fins i tot aquests pensaments que queden aquí escrits. Però jo em continuo sentint més còmoda fent gargots en un tros de paper que, quan el miro, té signes però també traces, empremtes.