Avui és 21 de gener. A contracor aniré a Montmalús a veure uns cadells que han nascut fa un mes per portar un a casa. Fa una mica més de dos mesos que no hi ha la Boira i jo no tinc ganes de tenir un altre gos. Fa dies però que la meva germana en busca un, que va remugant que a casa sense gos no s’hi està bé, que són moltes hores sola i que sense ningú que vigili de nit i de dia no és el mateix.
A Montmalús hi ha uns amics del Joan que tenen una mastina que ha criat amb el gos d’atura, no sé quina pinta deuen fer. M’agraden els gossos inquiets, àgils, amb les orelles ben dretes…no sé.
Fa sol i no massa fred. Mig matí i ens posem en carretera amb el Pingus. En passar per Martinet comprem un pa de nous per cadascun de nosaltres i un pels nois que ens esperen. Continuem cap al trencall de Maranges, cap a Grèixer, i després ens desviem. És una pista amb més d’un pam de neu trepitjada: m’encomano a tots els sants coneguts.
Després de quatre o cinc quilòmetres que se m’han fet molt llargs, tot i que el cotxe no ha relliscat en cap moment, arribem a la casa. Aquí hi ha una gossa amb un cadell menut amb pinta de creuat de collie que ve juganer cap a nosaltres. No és aquest.
La K està a la borda amb les cabres. Enfilem amunt amb el Pigot corrent prop del cotxe fent dringar el seu cascavell: ell és el pare. Arribem als corrals i ens ensenyen els tancs de llet que estan preparant per engegar la formatgeria, els corrals i, per fi, la K. És una gossa molt gran, de color blanc trencat, amb cara de bon jan, lligada a la tanca de les cabres.
A l’altra banda de la tanca es veuen els tres cadells, un de més xic, el caganius. Un a un els agafo des de l’altra banda de la reixa i me’ls vaig canviant de mà per anar-los elevant fins que els puc fer passar per sobre i apropar-me’ls. Fan olor de llet, de cadells, i són suaus com les plomes però pesants. Presents i aferrats al món, tranquils. Els dos grans m’han olorat sense massa interès i la petita m’ha mirat tendreta i m’ha mossegat el nas sense massa força, com per tastar-me. És la que té menys taques de tots tres.
La K anava i venia de banda a banda de la tanca, d’un salt, d’una grimpada diria, preocupada pels menuts, volent que els deixés però sense ensenyar-me les dents ni grunyir-me. M’ensuma inquisidora per esbrinar quines intencions tinc. Són els seus menuts, els ha de protegir.
Compartim una estona a la casa, a vora del foc, amb la Trumfa que passeja senyorívola, i després marxem. No estic gens segura de voler un gos. Són una cadells bonics però no em sento amb forces…ells et trien, no pas tu. I així va ser.