Encara ningú s’explica com vaig ser capaç de portar al gall de tornada al corral. Avui us ho explicaré.
La història comença amb una bretolada del Foc, una més: un dia de primavera, mentre algú feinejava tranquil·lament pel galliner, es va col·lar i va començar a empaitar galls i gallines, quan més s’esveraven més els acuitava. En l’enrenou un dels galls més joves va volar, sortint primer del galliner per creuar després la carretera i anar a aterrar entre els arbres de l’altre banda, sota de casa, al costat de Cal Pere. Uns cinquanta metres en línia recta: una immensitat per a un au tan poc voladora com un gall.
Des d’allà van intentar atreure’l per atrapar i portar-lo de tornada, però cap dels intents no va reeixir. El gall es va acomodar entre les mates i els arbres dels prats baixos del poble, a l’hort del Pere, encobeït sota el morer i les bardisses, i allà es va quedar, tan tranquil.
L’Auba i jo vam baixar el següent cap de setmana per veure la manera de poder agafar-lo. Li vam donar menjar i beure, com als Prínceps, el vam tenir a un metre de distància, perquè el gall es va confiar, a la fi és un gall de corral avesat a aquests altres bípedes que som nosaltres, i va venir cap on érem, però en l’últim moment, quan vam intentar tirar-li un sac a sobre, va adonar-se’n i se’n va anar d’una revolada acompanyada d’un escataineig enutjat: no hi va haver manera de que es tornés a apropar.
A partir de llavors vaig començar jo la meva estratègia: baixava cada dia amb pinso i aigua, li deia fent sonar el recipient on li posava el menjar, i quan el gall apareixia jo em retirava i m’asseia per allà a prop i … li començava a parlar. Negociava amb ell, intentava convèncer-lo que la seva vida al galliner era molt millor “Que aquella vida allà “solu, Gallu, home, què vas facer aquí sense els teus companys, amb lo bé que tais tos xuntos … “. En parlar amb el Gallu em sortia l’accent de la terra, què li faré. No deixa de sorprendre.
La qüestió és que al tercer o quart dia d’aquesta rutina el Gallu va aparèixer abans que el cridés, va ser com si vingués a veure’m i em saludés amb el seu quiquiriquí, i a mi se’m va encendre la llum: en comptes de posar-li el pinso al seu lloc i deixar que mengés, vaig començar a parlar-li i a caminar cap amunt, cap a la carretera, sense deixar de fer sonar el plàstic amb els grans de blat de moro. El Gallu va començar a seguir-me, i jo vaig seguir convencent-lo en asturià, que és un idioma com a molt de galls.
Vam passar moments delicats perquè el Gallu no va voler seguir el camí més curt i el vaig haver de portar diversos metres per la carretera, amb el perill que això comporta. Un parell de vegades va estar a punt de morir atropellat, però vaig tenir la sort que va sortir de l’ensurt i que de les voladisses va espetegar encarat a mi. Jo en cap moment vaig deixar de parlar-li ni vaig perdre el contacte visual amb ell. Quan vàrem encarar el camí cap al galliner després de creuada la carretera vaig saber que ja el tenia dins.
Va costar una mitja hora llarga portar al Gallu de tornada, però aquí està: ara és feliç amb els seus congèneres i jo noto que tinc una connexió especial amb ell, que ens entenem i que som conscients tots dos de l’aventura que vàrem compartir aquell dia per tornar a casa.
Qui diu que els problemes no es resolen parlant. Fins i tot amb els galls.