Cada vegada que veig l’Uixa i el Foc junts no puc evitar pensar en aquestes pel·lícules de col·legues i trapelles – normalment policies, però funciona igual de bé amb altres oficis – en les que els dos no poden ser més diferents però la barreja surt bé i un més un és més que dos. De fet, arriba el moment en què no és possible imaginar l’un sense l’un altre, com si fossin un pèsol i la seva tavella o un matrimoni feliç. És curiós com es dóna aquesta circumstància a partir del més pur atzar: la història de cada un d’ells per res feia preveure que s’anessin a trobar mai ni aquí. Però aquí estan.
I no pot ser simplement el contrast, ha de ser alguna cosa més. Una cosa química, probablement, i ho dic en el més pur sentit de la paraula: entre ells hi ha algun tipus de relació osmòtica que els fa buscar-se, seguir-se, rosegar-se, explorar junts el bosc, col·locar-se a gust per dormir…
També és curiós observar com l’una endolceix el caràcter de l’altre mentre que l’altre aviva el de l’una. L’Uixa és mimosa i tranquil·la, però marca de prop al Foc i intenta seguir-li el ritme quan corren i juguen; el Foc és rondinaire i nerviós, però amb l’Uixa és afectuós i sempre es veu relaxat i content quan està amb ella. Tots dos es busquen i es donen per suposats. Junts són millors que per separat i es diria que ho saben. Han tingut sort l’un amb l’altre, saben aprofitar-la i, estic segur, la valoren. Llarga vida, amics!