Avui em poso a escriure sobre tu, Josep, i veig que no sé moltes coses de la teva vida: vas conèixer el poble durant la guerra, vas estar-hi amb la teva mare i la teva germana ben menuts; després, ja gran i amb una carrera professional i una família, vas comprar una caseta al peu del poble, cal Pere, i la vas arreglar per tal que us acollís amb la teva dona i les tres filles. T’agrada molt la muntanya i la pintura. Et recordo gairebé sempre amb el somriure als ulls i els atuells de pintor a l’espatlla trescant per camins i prats buscant el millor setí per plantar el cavallet i començar la feina.
Les teves aquarel·les tenen una molt bona factura tècnica, o almenys a mi m’ho sembla. Però, sobretot, tenen la força i l’alegria de viure; són els colors, la manera en que es mesclen, combinen i contrasten, les formes, mai esquerpes…què sé jo.
Ets una persona molt amable, propera. Tot i les diferències de la vida que has dut amb la de la gent de la contrada, sempre has sabut fer part d’ells i has tingut la complicitat de dibuixar una sanefa per uns llençols o un plànol pel cadastre.
Va anar passant els anys i l’Alzheimer va començar a visitar-te. Primer eren visites puntuals, de coneixença, per després anar allargant l’estada. Vas espaiar les teves visites fins que finalment no vas tornar: ens van dir que estaves en una residència, que no podies sortir sol i jo pensava en el difícil que devia ser atrapar la teva mirada entre les parets.
Després de molts mesos va aparèixer un cotxe aparcat al poble – només podia ser a casa teva – i després bosses i paquets als containers de la brossa. Llavors vaig entendre que ja no et veuria més en aquest món-escenari. Un d’aquests embalums em va cridar molt l’atenció: no vaig poder-me’n estar i de dins d’una bossa negra de deixalles vaig rescatar una de les teves carpetes de dibuix. Li havia tocat alguna gotera, algunes de les làmines estaven tancades per la humitat. La gran majoria eren dibuixos inacabats –era la carpeta de treball- però, si em deixes, n’incorporaré algun a la meva vida. Són retrats i nusos amb expressió, amb moviment. Ni que sigui per agrair-te la proposta de que posés per fer-me un retrat, que mai no es va executar i no pas per culpa teva.
Quan els miro no puc evitar la reflexió de en què es pot resumir una vida: en la teva filiació i família; en la teva casa i el que posseeixes; en el que has creat; en els estris que fas servir i que ningú més emprarà; en els objectes a mig usar que et pertanyien i que apareixen ben ordenats i etiquetats, tal i com els vas deixar, un bon dia a la brossa: sabates de muntanya, medicines, catàlegs … per a mi, quan penso en tu, la vida és un camí llarg que travessa els meus boscos pirinencs, ple de colors, ple d’energia.
Per sempre seràs una mica en tots aquests racons, Josep.