A casa solem veure la lluna sobre les muntanyes. Ens agrada veure-la sortir i amagar-se, la seguim, coneixem els seus costums, sabem on trobar-la. Ens atrau la seva bellesa renovada cada vegada, però no ens sorprèn: la intuïm abans de que aparegui.
Però lluny de casa la cosa canvia, i fa només uns dies ens sorprenia al veure-la sobre l’aigua, de sobte a l’arribar a la platja en una nit meravellosament neta. Allà era, esperant-nos ella a nosaltres aquesta vegada, immensa, banyant al mar de llum blanca, marejant-lo.
Mar, muntanya; casa, lluny de casa… no hi ha tanta diferència des d’allà dalt.