D’aquesta manera comencen la major part de les classes de Feldenkrais. Per a una disciplina que ens ensenya a conèixer-nos, a entendre com ens instal·lem al món a partir del cos que tenim i dels seus moviments, és primordial trencar amb la postura habitual, drets, i portar-nos a terra. El sòl ens ajuda a reconèixer-nos, actua com un mirall: la pressió que les diferents parts del cos exerceixen contra ell ens dóna molta informació rellevant sobre nosaltres, sobre el nostre estat actual, sobre els nostres bloquejos i les nostres tensions. A partir d’aquest reconeixement podem fer coses i, quan al final notem la diferència entre com estàvem abans i com estem després de la lliçó, aprenem. I el que aprenem ens queda i ja és nostre. Aprenem a partir de les diferències, dels canvis.
Estirar-se panxa enlaire al bosc té un plus: el canvi de perspectiva permet contemplar el món d’una altra forma, notar que és rodó i percebre-ho en tota la seva amplitud, oblidar per un moment el nostre afany constant per fer i avançar per fer una pausa i recordar, potser, a on volíem anar abans de posar-nos en moviment. Perquè les persones som perquè ens movem, no sabem ni podem estar-nos quiets. Però de tant en tant és necessari parar i sentir i apreciar i percebre, ni que sigui per confirmar que el nostre moviment i la nostra intenció van de la mà.
Per això sempre he pensat que fer Feldenkrais al bosc és una combinació magnífica, i que les lliçons que ja de per sí ens ensenyen o ens desperten sabers que havien quedat enterrats per l’edat i els hàbits multipliquen el seu valor en un entorn natural, sense artificis.
Quina gran experiència estirar-se de cara enlaire al bosc, obrir els ulls, canviar la perspectiva, sentir com la terra ens sosté, deixar-nos, seguir els moviments que sabíem fer quan erem nens, combinar infantesa i maduresa per recuperar la millor versió de nosaltres mateixos, la més complerta, la més real. La més autèntica.