No solem donar-li major importància al nostre esquelet. De fet, sembla que un esquelet sigui més cosa d’un mort que d’un viu. Som molt més conscients dels muscles: de la tauleta d’abdominals, dels bíceps endurits, dels dorsals marcats; o de la pell, suau o bronzejada o brillant. És el reflex d’aquesta societat nostra que es queda a la superfície, al que es veu; que evita la curiositat i l’esforç d’anar més enllà del merament visible, d’arribar a la base, a l’os.
Però l’esquelet per a una persona viva i per tant mòbil és una part absolutament fonamental. El bon ús de l’estructura òssia i de la seva postura natural ens evitaria milers d’hores de dolor muscular. El problema és que compensem amb els muscles les postures dolentes a les que ens obliga la vida actual: moltes hores asseguts, sofàs tous, ulls fixes en pantalles a pocs centímetres, etc etc. El cos humà està pensant per moure’s, per caminar o córrer; per mirar lluny i a prop canviant l’enfocament sovint; i no per estar quiet i rígid en una postura antinatural que l’esquelet no suporta i per tant maçola els muscles.
Quan anem pel camp i ens trobem amb aquestes parets de pedra que es van bastir fa anys i anys per limitar els camins o construir una cabana, no puc deixar d’enrecordar-me del nostre esquelet. Són parets sense escarafalls, sense cap muscle de formigó. Però estan tan ben fetes que aguanten molts més anys que construccions més modernes que actualment consideraríem molt més sòlides. Ens quedem una altra vegada a la superfície i no veiem lo fonamental d’aquestes parets: que a l’igual que el nostre esquelet juguen amb la posició i la gravetat per aconseguir un equilibri inigualable amb la màxima eficàcia. Això sí és economia i robustesa i enteniment del medi.
Sempre em sorprèn com una societat tan avançada com la nostra ha perdut de vista el més bàsic, s’ha allunyat sobre manera del que ens és més natural i propi. Com ens hem oblidat de fer servir correctament el nostre esquelet o la facilitat per construir una simple paret de pedra, quan són els ossos i les pedres els que perviuen i duren més que qualsevol altra complicació muscular o arquitectònica moderna.