Ja us he parlat dels meus mitjons de dia i no encara dels meus mitjons nit.
Si els de dia són un punt de rebel·lió personal, els de nit són, com dir-ho, per reconciliar-me amb el món.
Generalment sóc fredolica i els perifèrics – nas, cul, peus, mans – sempre estan uns graus per sota del que seria aconsellable. Una mica millor però baixetes, les orelles. No només m’ho sembla a mi, també els hi sembla als que tinc ben a l’abast.
Per vestir-me faig servir capes com les cebes. A l’hora de posar-me al llit no és una excepció i el que no perdono són uns bons mitjons que m’escalfin els peus. Sense els peus a temperatura no puc dormir ni pensar en res més que en el fred que tinc als peus. Coses de dones, deuen dir alguns. Potser sí.
Els meus mitjons de nit potser no són glamurosos. Són gruixudets, amb miques de silicona anti-lliscant a les plantes per si em llevo, no molt alts de cama per no empudegar. Imprescindibles.
Quan sóc al llit i tanco els ulls el dia sencer passa davant meu i veig les coses que he encertat, les que m’agradaria haver fet d’una altra manera, les que he deixat de fer, les puntes de neguit o de mal humor que m’hauria d’haver estalviat a mi i als que m’acompanyen…. i sóc conscient del meu cos, d’on s’han col·locat aquets neguits i aquestes queixes, de les mans que no volen estar vagaroses, del tronc ajaçat, de les cames, dels peus que es van escalfant i amb ells es va escalfant tot el cos. M’agrada tapar-me fins al nas, a vegades colgar-me sencera sota els abrigalls i sentir com vaig posant-me a una temperatura agradable i em vaig endormiscant. I de sobte, plas!, ja m’he adormit.