Ahir hi va haver una tronada de tarda, d’aquelles de primavera o d’estiu, no molt intensa i no de molta estona però va servir per canviar la temperatura ambient i per rentar els arbres. Gairebé es podia veure com estovaven amb plaer rames i fulles en ser lliscats per la pluja.
Aquest matí ens hem llevat amb més fresqueta i amb els núvols de vapor ben agafats a la gorja del Segre. Quan des del serrat mirava enllà veia un mantell de boiretes blanques que, dormilegues, començaven a desenmandrar-se; i uns nuvolets més petits que, juganers, suraven amunt amunt cap al cel.
Aquestes boiretes són com un mantell, com els abrigalls d’un llit imaginari. O potser real perquè s’ajacen al curs del riu i cobreixen tot el paisatge fins el mateix nas del meu gegant, que semblava molt confortable tan colgadet.
Potser no ho sabíeu encara, però tenim un gegant endormiscat que vetlla entre la plana i la muntanya. El riu li dibuixa el cos i passa pel seu coll per que mai no pateixi ni calor ni set. Des del serrat en veiem el perfil, el rodó del cap recolzat, el front lliure, la prominència de les celles, la depressió dels ulls, tornada a pujar per un nas perfecte, avall cap als llavis relaxats, somrients. No tenim prou distància per copsar el dibuix de tota la silueta, la podem endevinar quan el caminem.
El seu posat tranquil ens posa cada dia a lloc recordant-nos la relativitat de tot plegat, el pas del temps, la visió del cel i la terra acollidors. Gràcies per ser-hi i per vetllar-nos en el teu son.