No ho sabeu, però m’agraden les pedres. Em criden quan passejo per boscos i camins. Les formes em suggereixen històries. A vegades els colors, o la posició d’unes respecte a les altres o com estan disposades vers els arbres.
A vegades, si tenen una mida raonable, goso convidar-les a allotjar-se a casa meva. Qualsevol que les miri convindrà en que no són res especial, es troben arreu del nostre paisatge: pissarres del Pirineu, algunes tintades de ferro, pedra vermella, granets, quarsos… barrejats entre sí de totes les maneres. No em cansen mai, les veig canviar en cada estació i fins i tot cada dia i a cada moment segons la llum, la temperatura, els cants dels ocells o el meu estat d’ànim.
També en tinc de petites que han vingut en les meves butxaques o en la maleta de llocs més llunyans: volcàniques del Marroc, de platja del Cantàbric, sorra del Mediterrani…En aquests casos intento resistir-me i no fer-ho totes les vegades.
I després una col·lecció de minerals, gairebé d’aquelles d’estudiant. A la meva col·lecció n’hi he d’afegir algunes de molt especials que m’han regalat: especials pel present que són i algunes per la raresa.
Quantes i què subtils les seves paraules¡
Poc a poc us anirem publicant alguna imatge de les pedres que comparteixen la vida amb mi i algunes de les que veig quan camino i podreu apreciar amb mi la seva bellesa simple però efectiva, integrada al paisatge però amb personalitat pròpia.