Cal Teclo em va enganxar des de la primera vegada que m’hi vas portar. No deixa de ser un paller gran al cap del poble, però té una prestància i una presència que el fan semblar una mica més, molt més: un gran lloc per viure-hi. Caldria fer-lo sencer per dins, sí; no s’hi pot arribar amb un cotxe, no; quan nevi es quedarà fàcilment incomunicat, d’acord. Però i aquests gajals, finestrals enormes que es presumeixen amb una vista infinita? I aquesta era solada i closa amb paret de pedres enormes que semblen portar aquí des de sempre? I aquest treure el cap al poble i a la vall sencera des d’un lloc privilegiat?
No puc evitar pensar en com seria una vida junts allà dalt. Ja sé, ja sé: no tan diferent d’uns quants metres més avall. Però deixa-m’ho imaginar: un lloc obert i acollidor, amb el mobiliari just per viure, fet a la nostra mida, sense herències rebudes, ordenat, amb forat als armaris i una nevera sempre plena. amb una cuina per cuinar, un llit per dormir, un bany per banyar-se, una taula per treballar i una butaca per descansar i llegir una mica. Amb vida i amb límits, sense parets i amb el sostre alt, molt alt.
De vegades pujo fins allà amb l’Uixa, el Foc i quants gats volen acompanyar-nos, ens asseiem a una de les lloses de l’era i llegim un ratet o, repenjats a la capderrera, mirem cap al gegant i la seva barbeta tranquil·la o cap al port que ens porta núvols. Llavors et trobo a faltar i penso que res millor que compartir sostre amb tu. On sigui i com sigui. Però quina sort si fos a Cal Teclo.