Aquesta primavera, quan l’Uixa ha mudat el pèl, s’ha quedat pelona pelona, aspra, crespada, i ha perdut força pes. És normal que s’autoregulin d’apetit i pes i que això coincideixi amb el canvi a l’armari d’estiu, però per un moment estava molt expectant per si alguna cosa no anava bé.
Després d’unes setmanes va començar a créixer el nou mantell i la fereta va començar a recuperar. Quan et vaig dir: “se li estan tornant a posar unes bones anques” et vas girar una mica a la defensiva i em vas etzibar “té el cul que ha de tenir”. Entesos.
Immediatament vaig recordar-me del que ens deia de mosses la mare de la Mònica quan ens veia insegures amb el nostre aspecte. Davant les prevencions: em fa veure més ampla de caderes, em marca massa les cuixes, em veig amb poc pit… i totes les peces de l’auca, sempre deia amb un somriure dolç de comprensió i complicitat: “als que et mirin de pressa no els importa i als que et mirin a poc a poc no els hi fa res”.
Penso que he trigat força anys en entendre que la mirada també té velocitat, tu ho has entès a la primera…