Al matí, passats quarts de set, la lluna estava baixant pel serrat de la creu de Guils. Es dibuixava rodona, propera, lluminosa, diria que contenta de la nit que havia passat, contra el cel blau i net de núvols del matí. Ja era clar.
M’he apressat a fer el que havia de fer als corrals i quan tornava a casa per esmorzar era a més propera a l’horitzó, seguint pausada el seu camí.
He dubtat uns segons, he entrat a casa i t’he pres per la mà cap a fora…l’espectacle s’ho valia i ens hem quedat aturats més avall de casa mirant com lliscava avall, com fregava les branques dels pins més alts, com semblava abraçar-los.
Recordava la visió de la lluna ahir a la nit, primer insinuant la seva llum en unes esteles de núvol blanc creant una llum misteriosa mentrestant pujàvem el port del Cantó, ja ben visible al cap del port i des del serrat després on es veu tota la vall fins el Cadí i el Port del Compte, i durant el camí de baixada a llambregades fins desaparèixer. Després ja completa darrera el Roc de les Agudes quan vàrem arribar a casa.
Es veia més daurada retallada al cel, percebíem les taques a la seva superfície, la seva personal orografia –si se’n pot dir així-. Il·luminava tènuement el paisatge al punt de poder fer els camins no arbrats sense cap perill una vegada la vista s’ha acostumat. La vàrem seguir una estona i ens en vàrem acomiadar abans d’anar a dormir i encomanar-li la cura del nostre món, com sempre.
“Tenim el pa a torrar a la paella”, de pressa cap a la cuina… en posar el peu al primer esgraó de la porta la flaire de socarrim ja era evident. Ens hem mirat: “massa tard”. Hem repetit la torrada però, per mi, han estat uns minuts aprofitats, molt especials.
Gràcies per acompanyar-me.