Viure aquí dalt, segons la perspectiva dels de terres més properes al mar, té molts avantatges i algun inconvenient, sobretot per a qui està acostumat a tenir els seus espais i racons i a estar en general sol. L’activitat és constant al voltant, fins i tot quan sembla que no passa res. En aquest entorn a mi em costa molt trobar un moment per fer una cosa tan fàcil com llegir un llibre, encara que sigui una estoneta.
Per alguna raó que se m’escapa i que no va durar, durant uns dies sí que el vaig trobar: just en acabat de dinar, si feia bo, sortíem Uixa, Foc i jo i pujàvem fins a Cal Teclo. Allà m’asseia en una pedra i em passava deu, quinze minuts llegint, no més. Recordo aquells minuts amb un plaer immens ara mateix.
Però allà dalt no estàvem els tres sols: cada dia se’ns unia Pam, la nostra gata negra i jove, que s’amollava al meu costat o entre Uixa i Foc i ens acompanyava en aquell moment amb un ronc suau, com si gaudís de la lectura tant com jo. A vegades es col·locava una mica per sobre meu en el mur de pedra, i tal semblava que estigués llegint amb mi. Després caminava amb nosaltres de baixada i es quedava amb la resta de gats quan els tres tornàvem a casa.
Fa uns dies vam veure que Pam flaquejava: respirava amb dificultat, estava molt parada … alguna cosa no anava bé. Malgrat els nostres esforços per cuidar-la no va fer més que empitjorar i, amb la rapidesa del mal en els joves, en poc temps es va apagar i se’ns en va anar.
Sempre és difícil deixar marxar a qui li has posat nom i has vist créixer des del primer moment. Però viure aquí i tenir una arca implica saber i acceptar que cadascú tenim el nostre moment en aquest món, que pot durar més o menys però que sempre sempre ens semblarà curt, un sospir, i més encara com més bé estiguem.
Als que ens hem quedat només pot consolar la memòria, el record d’aquells moments feliços en què llegíem junts Pam i jo. Gràcies per acompanyar-me, gata lectora!