Avui us vull escriure sobre els “meus” ànecs perquè al matí n’he vist un vol en ordenada formació per sobre del riu i després, tots d’una, s’han deixat caure tots junts cap a la llera o potser cap a l’aigua com si fos una fulla dels arbres de la ribera. He pensat: potser hi ha els xics, quin goig que voleu lliures.
Els van arreplegar en un pas de vianants no molt lluny. N’eren tres i corrien com esperitats sense veure la mare. Possiblement aquesta hagués fet per manera d’anar-los a buscar on fossin, però sovint ens interpel·la el sentiment de protecció i intervenim. Tots tres cabien en un grapat, tan xicarrons eren.
Al cap d’uns dies van arribar a casa, ja només n’eren dos, i doncs vam haver de preveure una casa per a ells. Van anar al galliner, al triell del finestró i vàrem haver de posar sacs a les juntes de les taules perquè s’esmunyien del tancat.
Creixien. Feia molt goig veure’ls als rocs de la paret aclofats per descansar. Va ser necessària una banyera que va anar fent-se gran tal i com ho feien ells: el canvi esdevenia tantes vegades com les potetes tocaven el fons. I un dia ja van poder barrejar-se amb les gallines i sortir a l’era amb elles, picossejar, rebolcar-se al terra, ajaçar-se al sol….coses d’ànecs o no només. Van començar a canviar la ploma, moment de molta expectació per si serien femelles o mascles i per fi, la solució, van vestir unes mànigues blaves intenses molt boniques que s’irisaven al sol. D’aquest moment no us en podem ensenyar la foto, no vàrem arribar a temps: un dia l’un i després l’altre es van fer fonedissos, van volar.
Ho hem fet bé: han crescut i són capaços d’anar allà on els criden. Que us vagi bé, veniu a veure’ns cada la primavera!