Vides petites

Us comparteixo un altre dels meus grans descobriments en aquesta nova vida que porto, un fet que a l’Auba sempre l’omple d’il·lusió i a mi de sorpresa: l’aparició de vides petites.

És un petit miracle al que se’ns permet assistir i compartir, una guspira brillant, pessigolles a l’esperit: veure una vegada i una altra com l’alè de la vida s’obre pas en les circumstàncies més propícies, en les més dolces i també contra totes les dificultats, en les situacions menys favorables, més estranyes, més extremes. Això val per a les plantes i per als animals de tota mena, des d’insectes a capgrossos, des ovípars a mamífers. He vist néixer pollastres, conills i gats. He vist renovar arbres i flors i plantes cada primavera. I, cada vegada, aquesta sensació de sorpresa i de reverència davant el prodigiós treball de la Natura.

Després, una vegada vives, un cop eixides aquestes vides petites, em quedo amb l’instint de protecció que les acompanya. Per la nostra part, és clar; per part dels progenitors en cada cas, també és clar; però també per part dels semblants o no tant: és de veure com l’Uixa té cura dels gatonets de la More o la Bindi; com el Foc respecta als conills més petits, encara que el seu primer impuls sigui menjar-se’ls; com la Miu donava de mamar als cadells de la More quan aquesta se n’anava …

No es pot evitar la fuetada quan se’ns en va una d’aquestes vides, quan la pèrdua es fa gegantina davant nostre. Però és només un moment: la vida sempre guanya i empeny cap amunt; la pena sempre es suporta; la il·lusió del que es queda és el millor homenatge al que se’n va. Per això el món ha arribat fins aquí tot i tant malastruc i tant pessimista i tanta notícia bàrbara: perquè la vida és forta, perquè ens ajudem i perquè l’alegria de viure sempre ens permet seguir endavant i vèncer qualsevol dificultat que es presenti.