Escriure sobre les pèrdues no és senzill. Al que escriu sempre li torna al cap el procés d’allunyament, d’enyor, de dol, que ha tingut i encara té en algun plec menys visible, menys aparent però igualment present, transformat, endolcit, allisat com les pedres del riu; al que llegeix, com a poc, li resulten arguments massa recurrents i, si arriba a tocar-li l’emoció, el col·loca també en aquell moment trist.
No estem educats per a deixar anar, per deixar de tenir, per conviure amb la incertesa, la frustració o amb la tristesa, i tot això fa part de la pèrdua.
Jo us puc dir que la pèrdua és un substrat en les meves emocions: sempre és allà i de sobte treu el cap i em mira directament als ulls. Quan ho fa no puc evitar que tots aquests sentiments es facin molt vius, i sovint no puc contenir el plor. Fan també part de la meva construcció com a persona: no hi vull renunciar malgrat no siguin plaents.
Les vaig viure des de ben aviat: en una casa de pagès amb bestiar és molt evident el naixement, la maduresa, la mort. Fas part de tota la música que mou el món sense grinyolar. Després vaig aprendre què em passava si el que arribava o el que marxava eren persones molt properes i fins i tot el contrasentit de saber que retenir-les amb mi de qualsevol manera, física o emocional, no era el que voldrien.
Només hi ha una cosa que em molesti d’aquests moments i és quan té un deix de culpa. Aquesta sí que és amarga, sovint injustificada i feridora. No ens la mereixem i el gran aprenentatge és poder repassar tota la nostra història sense que ens sentim assenyalats pel seu dit.
Hem de gaudir de la vida, donar-ne gràcies i això, per a mi, vol dir aprofitar-la en tots els sentits. Com ho he vist fer des de sempre a tota la natura que ens envolta: néixer, créixer, jugar, deixar llavors, retrocedir i refondre’s amb el tot per tornar a començar.