Hi va haver una època en la que sortia de casa per anar a treballar i baixava molt d’hora, de vegades de nit, de vegades quan acabava de sortir el sol. Si ja hi havia llum em parava a l’ mirador del Cadí i feia una foto. Cadascuna és diferent i, per molt boniques que siguin, no poden ni de lluny transmetre la bellesa i la serenitat del paisatge real.
Un d’aquests dies el sol apareixia entre els núvols i deixava caure uns pocs rajos sobre la vall. Amb la perspectiva, des del mirador, aquests raigs semblaven il·luminar només una corba del riu, deixant la resta en una penombra incerta, i convertint l’aigua en or ni que fos per un moment.
Aquest efecte em va recordar el Naixement que posàvem a casa per Nadal quan era un nen. El riu era un tros de paper de plata del que es feia servir per embolicar els entrepans. Quan la sala en la que estava es quedava a les fosques només es podia endevinar la llum del riu, un riu de plata.
De nen un riu de plata, de gran un riu d’or. No puc demanar més.
