Per a qualsevol que passi per aquest indret serà un torrent com tants d’altres a la Forestal, una eixida a l’aigua que recull la muntanya en temps de puja, de fosa de neu o de fonts que brollen del subsol.
Per a mi és un indret especial: situat en la confluència dels camins de l’obac i el que puja de la primera casa i que s’ha bifurcat per pujar cap a la segona delimita aquest espai gairebé en triangle. M’agrada caminar-lo des del pont de pedra pel qual s’esmuny fins el rierol principal fins retrobar els prats de dalt. Abans i després del pont hi ha una petita plana per descansar i assadollar el caminant, pins i un parell de salanqueres que amb els seus braços llargs i alçats dibuixen el cel. Més amunt el corrent d’aigua: ara escumós perquè en la baixada pica amb les roques; ara saltant per guanyar l’espai en la pendent; ara més plaent en trobar un obstacle i fer una bassa. M’agrada en especial el tros on hi ha una gran llosa per on l’aigua no s’atura, com en un safareig imaginari al qual segueix un toll que permetria el bany d’ens menuts com són les fades.
Des que el conec – quan era menuda sovint dinàvem a l’altra banda del pontet, més obert, més solejat – sempre m’ha semblat un racó habitat per la màgia i per tant per les fades.
Quan vaig ser més gran és el lloc on m’ha agradat rentar els sentiments tristos i contrastar amb la seva frescor els alegres. On m’agrada compartir les emocions amb els que m’estimo. On vull beure i sentir l’aigua corrent per fora i per dins del meu cos.
Per moltes vegades que hi vagi sempre és diferent: és la llum, són els colors, les olors, el punt del brotar de les fulles i les flors, els arbres nous i els que han mort, molts tombats per la neu mal caiguda la primavera anterior. Sempre és diferent però sempre manté l’essència…tant de bo ho sabéssim fer de manera tan senzilla nosaltres, segur que això ho saben fer les fades.
Us el comparteixo….