El bosc llueix especialment quan el sol va caient i caient cap a l’horitzó, lentament, com si ja sabés que ha d’enyorar aquells arbres alçats cap a ell i el so de l’aigua.
Amb aquestes poques llengües de sol sortim a fer un tomb amb l’Uixa que, en veure davant seu el paisatge obert, no pot estar-se quieta: olora, camina, segueix rastres, va cap als corrents i els tolls, mossega l’aigua enjogassada, torna a sortir cap a nosaltres per explicar-nos-ho….”com podeu no saltar i ballar davant tot això”, ens diu amb la seva cua hissada en cercle i desprenent tanta energia com gotes d’aigua a l’espolsar-se. Aquesta és casa seva.
Seguint alguna cosa que nosaltres no veiem surt muntanya amunt, tant hi fa el desnivell, i passa rabent de l’una a l’altra vessant. Es perd de la nostra vista per uns minuts. Potser en podem veure fugaçment la silueta negra passar entre els arbres, o sentir el trencar d’alguna branca seca al terra al seu pas, o el picar de l’aigua quan travessa el riu. Potser són altres que fan aquesta remor, però quan l’esperem per continuar el camí volem pensar que és ella que s’acosta.
És en aquests moments que sabem que ets elegant com poques i que tens la mida justa, la força adequada, el ferm moviment que escau . Aquest és el teu lloc i amb ell t’has de mesurar. No ets una gossota grossa i maldestra: ets un creuat de Muntanya del Pirineu contenta, curiosa, àgil, forta i lliure al teu bosc.